La traducció vista (gairebé) des de fora

AVÍS: Això és una opinió personal basada en les meves vivències en aquesta branca. No dic que tot això sigui una veritat universal o, si més no, cert. No és objectiu perquè és una opinió. Que he dit ja que és una opinió? És només una opinió. Estic oberta a rebre la teva opinió, però si us plau, dóna-la tenint en compte que això és la meva vivència i res més, que jo no dic que això sigui una llei, i que jo, abans que traductora, sóc una persona humana, amb sentiments i no un robot d’Internet al qual cridar. Gràcies.

Suposo que tots coneixeu el concepte «xoc cultural». El xoc cultural (que no entraré a debatre com a terme) consisteix que tu i la teva cultura us trobeu sobtadament tractant amb una cultura diferent i existeixen coses que us sobten per ser diferents a allò que coneixíeu. Jo només fa un any que vaig acabar el màster en traducció i porto des de febrer treballant com a traductora, amb el bloc i ficada a llistes i grups. Aquest és el meu xoc.

Què es pensa de la traducció des de fora?

Abans de ser traductor (estudiants de traducció: ho sento, no compteu com «abans» en aquest tema), o si no ho ets, no tens una perspectiva clara, no diferencies entre traducció i interpretació, no entens de tipus de traducció, amb prou feines (o en absolut) entens que traduir per al doblatge no significa ser el doblador… Tot això ja ho hem parlat milers de cops i no ho repetiré, jo passo directament a això: com a no traductora, jo m’imaginava que el treball normal i més comú d’un traductor era treballar en una empresa no relacionada amb la traducció, traduint, per exemple, en el Corte Inglés. Pensava que cada traductor treballava per a una empresa i ja està, que això era el normal, i enlloc d’això em vaig trobar amb…

Les relacions del traductor

I no parlo de les sentimentals o sexuals. A les meves primeres converses, la gent no parava de parlar del pijama, de la soledat del traductor… jo mai no m’havia plantejat res de tot allò, clar que després de sentir-ho tants cops, m’ho vaig començar a creure i a resignar-me, perquè jo volia traduir, que m’encanta, però jo sóc un ésser social i sociable per natura… tanmateix, el primer amb què em vaig trobar va ser una comunitat magnífica de Twitter, milers de llistes, de fòrums, de grups… Jo no sé com devia ser això abans, però vaig entrar i gairebé va ser com si m’haguessin donat una claueta i una estoreta per a la porta. En molt pocs àmbits havia viscut jo (i n’he passat per bastants en aquests 12 anys treballant) una comunitat amb tantes ganes d’ajudar els altres. És refrescant i et fa sentir bé. Hi ha milers de grups i d’esdeveniments i de blocs i tot el món es presta a resoldre’t dubtes, tot el món et dóna un cop de mà, tot el món comparteix, tret de…

“La comunitat traductora et dóna la benvinguda, passa, que t’estàvem esperant amb una relaxing cup of…”

La competitivitat i la competència

No m’interpreteu malament, entenc que aquest és un àmbit que no sempre es tracta amb el degut respecte, amb aquelles frases de «la meva neboda que va estar 3 mesos a Londres» etc, etc… Ho entenc, de debò, però jo també he viscut el «com?, que et paguen per jugar amb nens?» com a monitora, i la resposta mai no ha estat (o no m’ha semblat) tan visceral com en aquest món.

Us deixo amb 10 d’aquests

i 10 d’aquestes, de 7 a 17h i després en parlem.

 

Potser és que ens retroalimentem ja que tots som traductors, potser que ho heu sentit milions de cops o potser és, sense més, que al final es sent més a aquells que més criden, i són només una minoria, no ho sé. Que no dic que no calgui queixar-se, és només que em sorprèn la visceralitat de tals queixes. Tanmateix, més que això, em sorprèn la sensació de descens de temperatura a la sala en preguntar per agències. «Per a quina agència treballes?» és una pregunta molt controvertida en aquest ram nostre… i jo vinc de tenir un grup de Facebook de monitors en el qual tots compartim tots els treballs que ens arriben. I de ser mediadora i que tots els educadors, mediadores, treballadors socials i afins compartim cada treball que ens arriba, el demanem nosaltres o no i tinguem treball o no, perquè «si no m’agafen a mi, a veure si hi ha sort i si més no agafen un amic». Potser no decidir-ho ve juntament amb ser autònom o a la por a les tarifes més baixes, no ho sé, només sé que jo no m’esperava les respostes que he rebut al respecte (que no m’he pres necessàriament malament). Quan veig una oferta de feina d’una altra llengua que no són les meves (fins i tot de les meves però branques que no domino tant o de places que no m’interessen per un o altre motiu), immediatament la comparteixo. Per què no ho hauria de fer? No dic que sigui l’única que ho fa, ni molt menys, però molt anormal no ha de ser quan diverses persones (d’aquesta branca) s’han sorprès perquè ho fes. Repeteixo: no dic que sigui l’única, més gent que ho fa, però de vegades sembla que cal mantenir en el màxim secret on treballes perquè…

Ai, les tarifes!

Entenc que amb l’excusa de la crisi, hi ha moltes agències que es fan les ornis, que contracten qualsevol o que paguen una misèria. Tanmateix, tinc la sensació que és un martelleig constant el tema tarifes: d’una banda, ningú no es mulla per donar-te un preu ni res semblant, però d’altra banda, tots et diuen que no acceptis tarifes baixes. Alhora, sembla que hi ha una por constant que els nous acceptin tarifes cada cop més baixes o que treballin gratis (ja un altre dia polemitzo amb els fansubs que amb una entrada al dia n’hi ha prou…). Poso l’exemple de monitora perquè ho he estat durant 10 anys, a més de totes les meves altres professions, més o menys qualificades, i, com a tal, he passat per totes les fases: monitora voluntària, monitora mal pagada i, amb el temps, monitora acceptablement pagada (que es l’equivalent a que et toqui la grossa, gairebé). Amb la traducció també he passat per las fases de traductora voluntària i ara traductora acceptablement pagada. Per descomptat que sempre hi haurà empreses que intenten contractar a la baixa i de qualsevol manera, en tots els rams n’hi ha, però una empresa que a tu et contracta per (per dir alguna cosa) 9 cèntims per paraula i que rep un currículum meu, novella, sense referències, acabada de sortir de la carrera o del màster, si treballa de gust amb tu i l’importa la qualitat em sembla improbable que se la vulgui jugar, contractant-me a mi perquè l’ofereixo 6 (cosa que no faré, perquè des que t’expliquen com funcionen les tarifes… ja acceptant treballar per 5 gairebé sents que traeixes la comunitat). Potser sóc ingènua, vosaltres em direu. I això em porta al mateix punt de sempre…

El problema són els recursos

El problema no és, principalment, que jo com a novella m’ofereixi per 2 cèntims (qui pot viure amb això? Això és un problema, però per a qui ho accepti que no tindrà per menjar!), el problema són les agències poc serioses i els clients els quals la qualitat els sua el… peu. I em direu que clar, que si tot el món s’ofereix per menys calés… al final cal abaixar les tarifes, i no us manca raó, però, en altres països de parla hispana, es cobra menys per la traducció al castellà. Algú, i és una pena que no recordi exactament qui, comentava que això és un mercat lliure, que si jo tradueixo a l’alemany i visc a Espanya, els suïssos m’haurien d’odiar perquè ho faig més barat. El problema no és tant quant cobri, com que l’agència o empresa X valori els resultats i el teu treball prou com per oferir-te un sou digne per tal treball. L’Índia està plena de traductors a l’anglès, com tants altres països en els quals et demanen/exigeixen que tradueixis directa i inversa, però, tot i així, existeixen traductors a l’anglès. Evidentment, no estic suggerint que un cobri qualsevol cosa, ni que no s’hagi de lluitar per les tarifes, ni que no s’hagi de grunyir pels treballs indignes, només dic que de vegades em dóna la sensació que hi ha una gran pressió al respecte, sobretot amb els novells (entre els quals no m’estic comptant en aquesta frase, que consti) i que no són només els novells els que accepten aquests preus. I el problema també sembla ser que…

Tenim molt d’ego

I en això m’incloc i em torno a incloure. Jo ja era pesada i pedant abans que traductora. Tinc molts anys d’experiència en ser pesada i pedant, però he d’afegir que de vegades…

  1. Assumim que tot el món hauria de saber les coses i ens posem bordes. (Que és veritat, que hi ha gent que està molt verda, el que seria estrany és que no ho estiguessin, i entenc que ha de cansar portar 10 anys en això i veure la mateixa típica pregunta una i una altra vegada, però tot i així…).
  2. Som molt pedants i ens agrada tenir la raó. A qui no? Només que hi ha maneres i maneres de respondre. Aquells que hagueu estat avui a Twitter m’haureu sentit queixar-me’n, per aquells que no, ho resumeixo: he ofert una traducció voluntària i de les tres primeres persones a respondre, dos ho han fet per corregir-me i alliçonar-me. De males maneres. I això m’ha passat avui, però podria no haver-me passat i hagués dit el mateix.
  3. Los blocs de traducció. Hi ha més blocs que traductors diria gairebé. (Sí, ja està, no és que em sembli malament, només que em va sobtar, no tot serien queixes i  reganys).
  4. L’«apariència de professionalitat». Com a totes les professions, hi ha hàbits bons i dolents, gent que s’expressa millor o pitjor i que té pràctiques bones i dolentes, però sembla que tinguem por que es sàpiga que existeixen. Ahir recordàvem, parlant d’una certa xerrada, que hi ha professionals que no expliquen les seves males pràctiques com a dolentes, si no com a pràctiques. Ens agrada dir que tots rellegim les nostres traduccions milers de cops, perquè cal, i que tots cobrem un sou més que digne i si no, no acceptem els encàrrecs… però aquesta no és sempre la realitat, como us pot dir qualsevol que hagi revisat treballs d’altres o que hagi buscat feina en aquest sector. Afegeixo també que, de vegades per voler ser #supertraductors i semblar molt professionals, donem la sensació de ser poc accessibles o de creure’ns superiors, i és una pena, perquè alguns som  gent encantadora. I en relació amb això…
  5. Cal ser el més traductor de tots els traductors. Sembla que ens donin punts per intercanviar per regals per ser el més traductor amb més pinta de traductor, més paraules de traductor i… jo que sé, als meus fills els posaré «Traductor» de segon nom per a que tinguin alguna cosa d’avantatge des del primer minut. No, ara de debò, cal reconèixer que som una mica secta. Accepteu-ho. Ens agrada fer #traducoses i repetir que som #traduelquesigui, tenir grups de traductors solters a Facebook (cosa que vaig descobrir ahir) i fer #traduquedades. I a mi la primera, perquè mola, perquè et fa sentir més part d’aquesta comunitat que, a tot i que part d’aquesta entrada pugui sonar a queixa, és molt acollidora.

Conclusió

Sóc traductora, i a molta honra, m’ha costat anys arribar fins aquí malgrat que ho hagi volgut ser des de sempre, però això no vol dir que, ni jo, ni els altres, siguem perfectes. Cap d’aquestes coses pretén ofendre ni parla d’una persona específica. Estic en contra de les tarifes irrisòries i els que contracten de mala manera, així com ho estic dels mals companys i dels arribistes. Crec que, igual que els professors acostumen a pecar d’alliçonar tothom, els traductors també tenim les nostres manies i «deformacions professionals». I dic «tenim» perquè no me n’excloc. Si heu arribat fins aquí, a més que us mereixeu un premi, us repeteixo que tota opinió i comentari és benvingut. No m’importa que hi estigueu d’acord, però, si us plau, sigues respectuós perquè si em crides no podrem debatre sobre cap d’aquests punts i, per tant, no podràs demostrar-me que estic equivocada. Gràcies. I gràcies per llegir.

Tens dret a reclamar-me una piruleta quan em vegis a falta que se m’ocorri res millor.

Tens dret a reclamar-me una piruleta quan em vegis a falta que se m’ocorri res millor.

Bookmark the permalink.

Dame tu opinión